Amb la implantació de les noves tecnologies, d’altra banda cada vegada mes imprescindibles, comença a proliferar el periodisme de “retalla i enganxa”, o sigui, la versió moderna de la llei del mínim esforç.

 Molts ja sabeu de què parlo però, pels que no esteu al cas, us diré que el sistema es el següent. Per correu electrònic arriba una nota de premsa d’un gabinet de comunicació, generalment d’una institució, però també d’empreses privades. El/la “periodista” en lloc de llegir la nota, pair-la, i redactar-la de nou per donar-li un enfoc diferent, o un toc periodistic que no tenia, o...en definitiva, treballar-la, es limita a copiar el text que l’interessa (generalment tot), copiar-lo en programa de tractament de textos i imprimir-lo. Aquest cas es quan el/la “periodista” s’hi esforça.

 El més escandalós es quan el suposat “professional” de la informació es limita a esborrar del document original el logo de la institució i alguna cosa més que el/la pugui delatar.

 Així es com actuen alguns dins d’aquesta professió. Ah, això sí, son els primers que quan tenen algun contratemps proclamen a tort i a dret “és que jo soc periodista”. I fins i tot invoquen aquesta condició per justificar la seva negativa a, per exemple, cobrir una noticia. En aquest cas la recerca de les justificacions més peregrines es converteix en un espectacle d’allò més comic, sobretot quan el/la periodista, a més, intenta demostrar que els que l’envolten son gent de poca categoria professional i que ell/ella si que té criteri periodistic.

 Ja ho veieu, aquestes misèries no puc dir que siguin generals en la nostra professió però, el cert es que cada dia abunden més. Quina llastima!.