Més recentment, el 30 de Desembre del 2006, ha escrit un article al Diari de Girona, on col.labora, que us reprodueixo.

Avui ho explicaré amb noms. A principis dels noranta vaig tenir una bufada: el president Pujol, que estava de clàssica visita pastoral, havia cancel·lat -oficialment per motius personals- les darreres visites programades a pobles de l´Alt Empordà. La realitat era que havia muntat una reunió secreta a Figueres per «renyar» el seu cap de llista a Girona, Josep Arnau. Emocionat per l´exclusiva, vaig volar cap a la seu de CDC i em vaig ocultar a la porta d´una polleria. Arribada l´hora, va sortir el President. Tip d´estar dret i impregnat d´olor a ploma, vaig córrer al darrere per interrogar-lo. D´un carrer del costat, però sortint d´un bar on havia estat còmodament assegut (l´experiència és un grau), vaig veure córrer a una velocitat supersònica una figura gens atlètica: era en Miquel Diumé, el periodista radiofònic degà del territori, si per degà entenem no el més vell, sinó qui sempre ha fet la feina d´estar on hi ha notícies i cobrir-les amb immediatesa. De vells en aquest ofici n´hi ha molts, però alguns tenen vint anys. En Miquel sempre ha anat a cobrir les notícies amb la curiositat d´un nen i, fins que ho va deixar, amb un paquet d´Habanos. Quan realment eren notícies perquè, com es ve queixant d´uns anys cap aquí, avui és molt difícil aïllar la notícia de la propaganda. Tornant al president Pujol, en aquell moment em va rebentar compartir -valgui la paradoxa- l´exclusiva. Però només per veure per primera i única vegada a la meva vida el President descol·locat i sense paraules, va valer la pena. En Miquel, aguantant el micròfon com si fos una Màgnum 44, amb la seva mordaç ironia i una mala llet incommensurable li va etzibar: «Què President... la feina ben feta no té fronteres, eh?». Aquest «eh?» escrit no té la mateixa força que escoltat a través del seu to nassal i burleta. Una pregunta que recriminava moltes coses a Pujol: que havia deixat plantats alguns pobles per fer la reunió i que ell ho explicaria, que està molt bé una reunió secreta fins que deixa de ser-ho i, de passada, ridiculitzava el lema del moment. El President va fulminar amb la mirada el periodista i, sense dir res, va fotre un violent cop de porta al cotxe i va marxar. En Miquel va somriure d´orella a orella perquè, malgrat no haver pogut captar un radiofònic tall de veu presidencial, sabia que tenia una història de nassos. En Miquel es jubila amb l´any i al darrere queden hores, dies i anys de guàrdies, cobrint històries salvatges, divertides, transcendents i intranscendents, posant de matinada a la Jonquera el micro a un cap sindical, de nom Felipe González, tombat a terra mentre dos agents el rebentaven a cops de porra; aconseguint en plena transició l´exclusiva d´una entrevista a Adolfo Suárez i no sé quantes milers d´històries més. Sé que no li agradarà l´article perquè ell ha fet periodisme sense protagonismes, conscient que les vedets d´aquest ofici són les històries que aconseguim explicar. Ell ha personificat el periodisme radiofònic domèstic durant molts anys mentre les regles del joc han consistit en immediatesa i estar en el lloc. Un professional que, malgrat portar com una llosa una feina que sempre li ha relliscat (director de Ràdio Nacional a Girona), mai ha abandonat el que realment li importava: ser un reporter. Tot plegat essent un bon company de feina fins i tot per als periodistes de ràdios de la competència. Per a alguns ha estat un autèntic padrí... i no precisament en el sentit mafiós del terme.

Com que no m'agrada crear "mals rotllos" també reprodueixo un article d'en Lluis Freixas, en aquest cas publicat al Diari el Punt el 4 de Gener del 2007, on també parla de mi. I no pas malament...

> L'ofici d'explicar.

La galeria.

LLUÍS FREIXAS MASCORT

Els vicis i les virtuts del periodisme han generat tota mena de sentències, com ara la que li atribueix la missió d'auscultar el món en dues hores i emetre un diagnòstic en dues més. Aquesta, però, com la majoria, fa referència al periodisme d'alta volada. Si vostès volen saber alguna cosa del periodisme domèstic n'han de parlar amb Miquel Diumé, que ha exercit la professió durant quaranta anys i que fins al canvi d'any era director de Radio Nacional de España a Girona. Ha cobert des de visites de presidents, consellers i ministres fins a la roda de premsa més extemporània que s'hagi pogut convocar, i encara trobava temps per trucar diàriament a l'alcalde de la seva ciutat i explicar-li un acudit. Ell sap molt bé de les grandeses i les misèries de la feina, i com es pateix quan no es tenen ni les dues hores que dèiem. «Si en una hora havies d'entrar en antena sis cops no tenies temps d'actualitzar el tema, i a vegades ni d'escriure'l», explicava diumenge a aquest diari. Certament, hi ha un periodisme que s'escriu amb moltes majúscules, però hi ha també un periodisme discret que s'escriu amb hores, esforç i modèstia per compensar sous baixos, precarietat laboral, plantilles reduïdes i la pressió empresarial o de l'administració. Ara, amb 58 anys, Miquel Diumé s'ha jubilat. Ell guanyarà temps i aquesta professió, magnífica i dissortada alhora, continuarà exercint de consciència ciutadana al mateix temps que es tapa les vergonyes.