Aquest dimecres, a Sevilla, han enterrat un jugador de l'equip de futbol que porta el nom de la ciutat amb grans mostres de consternació ciutadana. Antonio puerta va morir-com segurament ja sabeu-després de diverses aturades cardiorespiratòries i que els primers problemes se li manifestessin mentre jugava el primer partit de lliga d'aquesta temporada.

 Legalment, aquesta mort potser no és un accident laboral, però crec que se'l pot qualificar d'aqeusta manera.

Els mitjans de comunicació, i especialment les televisions, han fet grans deplegament amb connexions en directe, mostrants els carrers per on havia de passar el seguici funeràri plens de gom a gom, amb persones de diferents edats i condicions emocionades, cridant diverses consignes i, fins i tot, plorant.

També aquest dimecres un treballador que feina feines en la construcció del TGV ha resultat mort i dos més ferits, quan els ha caigut al damunt una bobina de cable que pesava 3 tones. Un altre accident laboral.

Però elo reconeixament que tindrà aqeust obrer quan sigui enterrat, no tindrà res a veure amb el que ha tingut el jugador de futbol. A Puerta li han concedit la medalla al mèrit esportiu a titòl postum.

Al treballador del TGV ningú no li concedirà la medalla al "mèrit de la consruccio", ni les televisions li dedicaran grans espais perquè, tampoc, no hi haura una gran multitd esperant el fèretre el dia dels funerals.

I segur que TV-3, que aquests dies ha dedicat molts minuts a parlar de puerta i que , almenys avui, ha obert algun telenoticies amb la informació en directe de l'enterrament, ja en tindrà prou (o poc se'n faltarà) amb els 20" qjue hi ha dedicat per explicar l'accident.

En definitiva DOS ACCIDENTS LABORALS amb consequències ben diferents. Aquesta és la nsotra societat moderna.